UEC Tortosa – Escalada

Secció escalada de la UEC Tortosa

RELATS: JO SÓC UNA NOVIA RESIGNADA

4 gener 2010 per uec tortosa

No menteixo si dic que fa mitja hora que estic penjada com un fuet en aquesta trista via de 5è, grau que ell m’ha triat per avui. És la primera vegada que pujo de primer i no sé en què pensava. No trobo ni mans, ni peus i totes les preses em són massa lluny perquè jo hi arribi. I em pregunto: què cony hi faig aquí?

Em vénen al cap les primeres vegades que vam anar a escalar. Ell a primera hora del matí ja estava dempeus. Agafava la motxilla, entrepans, aigua… m’arrossegava a mi… i cap a escalar. Recordo arribar a peu de via, sempre després d’una bona caminada i quan la motxilla s’obria… Oh! Sorpresa!! Curiosament TAMBÉ hi javia un arnés i uns peus de gat per a mi, encara que en principi jo només hi anava a tirar fotos i a veure i a mirar.

Quan comences a escalar, primer de tot t’ensenyen con assegurar i et passes una pila de vegada anant-hi només a assegurar. Més endavant que ja n’estàs tipa, et munten una via i et fan calçar aquells peus, pollosos i fets pols, que no vols saber d’on els han tret i que et van massa grans, o massa petits, segons el dia. Et lliguen la corda a l’arnés i apa!! a pujar.

I jo dic: Però i com començo?
I en diu: Doncs,… posa una mà aquí. L’altra allà i el peu dret aquí i l’esquerra aquí, o allà…
I jo dic: Però…és que no hi arribo!!
I em diu: Doncs busca…!! I res més. Au! espavila’t.

La corda es tensa, aixecant-te més i més de terra, mentres, veus de reüll com el company-assegurador s’ajeu a la primera roca que troba amb cara d’avorrit. Mentres vas pujant veus que no tens força, ni tècnica, que el cul et pesa i que els gats t’apreten començant a fer-te llaga. L’única cosa que et veus amb cor de fer és sucar magnesi (i tot, perquè ho has vist fer).Trigues més del què és suposadament necessàri per fer la meitat de la vieta que t’ha triat i decideixes abandonar…penses que t’ho demanen dos cops?

Jo dic: No puc (Les cames en tremolen…)
I ell: Segur?
I jo: Si!!!
I ell: Doncs avall!!….I baixes de cop.

Després és quan ell fa la seva demostració de superioritat, mira que sembla fàcil la vieta. I hi puja sense necessitat de ser assgurat, per recuperar les dues cintes que m’hi he deixat. Un cop escalfat i jà amb la seguretat que no hi pujaré més, és el seu moment: primer una o dues vies del seu grau que es treu més o menys bé.

Després, SEMPRE,SEMPRE, en cauen una o dues o les que faci falta d’un grau sensiblement superior. Difícils al principi, més difícils encara al final, per allò d’anar provant quan li queda per arribar a ser un superhome.

I comencen a sacar i a sacar, i ” ara baixa’m una mica que vull repetir” i ara, “aguanta’m que descanso”, mentre tu, allà… que t’importa una merda tant aquesta via com les altres. Només ho fas per fer alguna cosa junts. I perquè li vas prometre que un dia ho provaries. Aguantant com una valenta. La majoria de cops a plè sol, sense poder ensumar l’ombra de un abre i per descomptat ni apalancar-te a la roca que tens just a sóta. Perquè després de cada sacada, de cada “ara baixa’m un trosset que vull repetir”, t’estiren de terra si estàs prou de sort, només l’alçada justa per tocar tot just encara de puntes de peus a terra i aguantar-te encara per la maleïda corda. I es clar!! el material no és teu. L’arnés és vell de collons i tot se’t clava… Còmode, per descomptat no és!!

Finalment, quan ja està que no pot, o s’ha fet fosc, o s’ha fet mal, mai abans és el moment de marxar.

T’afanyes a treure’t l’equip i l’amagues al fons de la motxilla, no sigui que canvii de pensament i encara trobi vies per fer! Plegues la corda i l’endreces com ell t’ha ensenyat, amb la mateixa rapidesa amb la que has guardat els gats i l’arnés, mentre ell… amb tota la calma descansa, bufa i fa la primera apreciació de la via en funció de com li ha anat.

Es treu els gats (tres números més petits!!) queixant-se que li fan mal! Es treu les cintes i les endreça, les conta i sempre n’hi falta alguna que li ha quedat penjada a l’esquena. Desa la bossa de magnesi, menja, beu i es mira les mans amb satisfacció per les ferides de guerra que s’ha fet a la paret, mentre t’explica tota la via pas a pas o el què ha sentit en cada un d’ells.

I a la fatídica pregunta: Ho has vist?. La resposta: No. I penses, ” no et podia veure tota l’estona, em feien mal les cervicals. Igualment quan has passat el sostre de la 5ena prova, t’he perdut de vista, només sabia de tu quan m’estivaves frenèticament i amb un crit ofegat em demanaves: CORDA!! Llavors mira en cara de decepció, perquè no has vist el pas de bidit” en la placa on no hi havia res, o el pas de taló just abans de sortir del sostre, que tant impressionant es veu quan ets de sóta o l’empotrament que ha hagut de fer, on s’ha fet la megaferida que porta i li costarà setmanes de cicatritzar.

Fins que… s’aixeca. Visca! marxem! I de retorn fins al cotxe i encara, dins el cotxe i fins al bar, em torna a explicar con ha sigut de fantàstic aquell pas en aquella via, i aquell i aquell altre, i em jura que el proper dia, la que no s’ha pogut treure, se la ventilarà com passejar per la platja. Finalment en mira tendrament i diu: -i tu ho has fet molt bé! El pròxim dia anirem a un altre lloc que ja he vist i t’agradarà més… sospir!

No menteixo si dic que fa mitja hora que estic penjada com un fuet en aquesta trista via de 5è, grau que ell m’ha triat per avui. És la primera vegada que pujo de primer i no sé en què pensava. No trobo ni mans, ni peus i totes les preses em són massa lluny perquè jo hi arribi. I em pregunto: què cony hi faig aquí?

La nòvia resignada.
Font: revista Passió Cordada nº 4.

2 respostes a “RELATS: JO SÓC UNA NOVIA RESIGNADA”

  1. Anónimo ha dit:

    quanta raó!!!

  2. Anónimo ha dit:

    jajajaja tothom te sacrifics a fer, no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *